Sovint es diu que la tapa de ressonància és l'ànima del piano, i així és: tot l'esforç de càlcul que representa el dimensionat de l'encordat del piano no tindria sentit si la tapa de ressonància no fos del millor material i de la millor manufactura. Es la part del piano que requereix la més gran atenció. Es sobretot aquí on es diferencien els bons instruments dels instruments de sèrie. En la construcció moderna de pianos, la tecnologia es essencial per a aconseguir instruments de qualitat, però els millors fabricants de pianos encara fabriquen les tapes de ressonància amb una gran component manual. Només l'atenció i experiència humanes poden garantir els millors resultats. La tapa harmònica és el cor del piano, i en els bons instruments constitueix una veritable obra mestra d'ebenisteria.

La matèria primera per a la seva construcció és la fusta d'avet en alguna de les seves varietats (pícea avies, excelsa, etc.). Es fa servir l'avet per la construcció de la tapa harmònica (no només en el piano, sinó també en la majoria d'instruments de corda) perquè és la fusta que té el millor coeficient entre resistència mecànica i lleugeresa. La resistència mecànica li permet suportar l'enorme pressió de l'encordat, i la lleugeresa li dóna la capacitat de moviment necessària per recollir les més subtils vibracions de la corda.




Hi ha tres maneres típiques de tallar la fusta. Són les A, B i C de la imatge. Per a la construcció de la planxa de la tapa harmònica del piano es fa servir el tall A, que també s'anomena "al quart". Aquest tall permet que que la veta sigui sempre perpendicular a la superfície de la tapa, ja que correspon a les peces més properes al cor del tronc. Això és molt important de cara a evitar que la tapa es deformi.

La tapa està construida per una planxa d’entre 12 i 15 mm. de gruix segons la mida de l’instrument (i criteri del fabricant). La planxa està construida a base d’encolar entre si, fins a obtenir-ne tota la superfície de la tapa, un conjunt de "llates" d’entre 10 i 15 cm. d’amplada.

El dimensionat de la tapa harmònica és molt complex, els criteris per a definir les seves mesures d'àrea, gruixos, nombre de barres harmòniques, etc. són molt amplis i la seva influència en la sonoritat és decisiva.

En el piano modern ( a partir de l'any 1.850) a la tapa harmònica se li dóna una curvatura de manera que agafa un aspecte de "cúpula". El radi d'aquesta curvatura és d'uns 18 metres, això fa que sigui difícilment apreciable a simple vista. La curvatura ajuda la tapa a resistir l'enorme pressió de l'encordat, i al mateix temps n'augmenta espectacularment la ressonància de l'instrument.

A més de la curvatura, en els pianos de qualitat el gruix de la tapa és variable diafragmàticament, és dir, el gruix disminueix del centre cap a la perifèria. Amb això s’aconsegueix una millor capacitat vibratòria de la tapa.

Les carenes (o barres harmòniques) són un conjunt de llistons del mateix material que la tapa (avet) que van encolats a sota de la tapa. El seu nombre és variable segons la mida de l’instrument (entre 8 i 14), i les seves dimensions són aproximadament de 2 X 2 cm. variant segons la seva posició: les més llargues, situades al centre de la tapa, són més gruixudes, i les més curtes, als extrems de la tapa, són més primes.

Les carenes van encolades en sentit perpendicular a la veta de la tapa. Això permet que la rigidesa del conjunt sigui uniforme en totes direccions.

Els ponts de so tenen la funció de comunicar la vibració de les cordes a la tapa de ressonància, i van encolats damunt de la tapa. La seva forma ve determinada per la necessitat d'incrementar la longitud de les cordes cap als baixos d'acord amb el càlculs del fabricant. La seva posició sobre la tapa és aproximadament centrada respecte als extrems de la tapa.

Els barratges són l'estructura bàsica del piano i serveixen de suport a tots els seus elements. Dels barratges en depenen tant la solidesa de l'instrument com la seva longevitat. Actuen com una autèntica fortalesa que dóna estabilitat enfront de deformacions, canvis climàtics, tensions internes, agressions externes, etc.

La tapa harmònica va encolada a sobre dels barratges, aquests són el seu seient i marc sòlid que li permeten la total independència per desenvolupar el seu treball de ressonància.