La mecànica del piano és bastant singular ja que no aplica la llei de la palanca per reduir l’esforç necessari per aixecar un pes, com en d’altres mecanismes basats en la llei de la palanca. Tot al contrari, utilitza el pes del teclat per a controlar la velocitat del martell en l’atac contra la corda. Aquest és l’objectiu del joc de palanques del mecanisme: permetre una gran varietat de sons en funció del control de l’impuls del martell donat des del teclat.

Braços de palanca

• Vermell: TECLAT. Les proporcions són de 2:3, 3:4 o 4:5 segons el tipus d'instrument. El braç llarg sempre és a favor del pianista.
• Blau: BÀSCULA. Aproximadament són de 1:1
• Groc: MARTELL. Ténen una proporció de 6:1, és a dir, que el pes real del martell augmenta en 6 vegades a canvi de velocitat.

La força que descarreguem sobre la tecla i la velocitat amb la que ho fem (en física d’això s’en diu "moment" = massa x acceleració) té una equivalència directa a l’"altre costat", on un martell relativament lleuger viatja amb una gran acceleració.

Un martell de piano modern pesa entre 2 i 5 grams i, en canvi, el pes que cal aplicar sobre el teclat per alçar aquest martell, és d'aproximadament 50 grams (el pes mínim per mantenir en equilibri la tecla i el martell). Com es veu, la maquinària del piano no està pensada per estalviar esforç. Ara bé, no tota la força que cal aplicar sobre el teclat la consumeix la dinàmica del martell, també cal vèncer la resistència del fregament dels punts de contacte entre les diferents peces. La suma de tots els frecs de la maquinària és de 17 a 22 grams (en un piano perfectament ajustat).

Quan una maquinària de piano està ben regulada i ajustada, sense fregadissos (o jocs) excessius i totes les peces es desplacen correctament, la sensació que dóna al pianista és de gran comoditat, de control i d’una percepció més intuïtiva de com cal atacar les tecles per produir el so desitjat.

Pes del teclat

El fabricant del piano, per corregir les diferències de pes que hi ha entre unes tecles i altres, i regular-les d’una manera uniforme, afegeix, en llocs convenients de la tecla, uns cilindres de plom. En els pianos verticals, aquests plomets es col·loquen en la part del darrera de la tecla per afegir més pes, ja que el mecanisme és massa lleuger. En canvi, en el piano de cua es col·loquen a la part del davant de la tecla per restar l’excés de pes del mecanisme.

Amb una certa freqüència, els pianistes demanen d’augmentar el pes del teclat perquè el consideren massa lleuger. S’argumenta que és més apropiat que, el piano propi, el de treball quotidià, sigui més pesant que el que probablement es trobarà el pianista a les sales de concert. Si fos al contrari, seria desastrós. Personalment, opino que seria desitjable que els estàndards de pes i regulació del mecanisme es complissin amb més rigor a tot arreu, però com que això està lluny de la realitat, és normal que el pianista demani de "personalitzar" el seu teclat.

De totes maneres, el que compta quan es parla de pes és la "sensació" de pes que en té el pianista, independentment del pes real que li hagi donat el fabricant. Aquesta sensació està originada per diferents causes, i per tant, abans de considerar una rectificació del pes del teclat, convé tenir en compte el següent:

1. El pes d’un teclat no és independent del so del piano. Quan apliquem una força concreta sobre el teclat, esperem també una resposta concreta de so. Si el so és massa dur i metàl·lic tenim una sensació de poc pes; que les tecles s’"escapen". Tanmateix, un so massa feble, produeix una sensació de cansament.

2. L’energia aplicada a la tecla es transmet d’una manera encadenada per a totes les peces del mecanisme fins a l’impacte del martell contra la corda, la qual recull aquesta energia i la converteix en so. Com més eficaç sigui aquesta transmissió, més gran és la sensació de control i de fermesa en el tacte del piano. Per això, cal que tot el mecanisme estigui ben calculat, ajustat i regulat. Si no és així, el teclat ens pot semblar imprecís i "lleuger", o bé massa "feixuc".

3. Qualsevol maquinària té un rendiment. La força aplicada i el resultat obtingut depenen de l'eficàcia del mecanisme, i per tant del seu disseny. El rendiment de la maquinària del piano (mesurat com a relació entre el treball aplicat sobre el teclat i el treball realitzat pel martell) és diferent segons la regió de volum sonor en la que es treballa. En termes generals, el rendiment és:

• baix en la regió de "ppp", "pp"
• òptim en la regió de "p", "mf", i "f"
• molt baix en "ff" i "fff"

D'acord amb això, en la regió de sons mitjos, és on hi ha més control i varietat sonora. El fet de augmentar el pes de teclat ens col·loca en una zona de més difícil control.