La invenció del piano va ser fruit de la necessitat d’un instrument de teclat que tingués alhora la potència sonora i riquesa tímbrica del clavicèmbal i l'expressivitat del clavicordi. Bartolomeo Cristofori ho va aconseguir modificant el mecanisme de corda pinçada del clavicèmbal per un mecanisme de martellets que percudien la corda en comptes de pinçar-la. Va anomenar el seu invent: un clavicèmbal amb el "piano" i el "forte", és a dir que es podia controlar la dinàmica del fraseig. D’aquí el nom del piano (que originalment era "pianoforte").

L’invent del pianoforte va significar que finalment era possible el fraseig en un clavicèmbal. Si el clavicèmbal era l’instrument de les grans sales i ara, a més, podia ser tant expressiu com el clavicordi, l’èxit estava assegurat.

Però, tot i que el piano va ser un invent "esperat", encara va trigar més de cent anys a ser plenament acceptat i encara més a arribar a substituir del tot al clavicèmbal (i el clavicordi). En primer lloc el mecanisme va trigar moltíssim a arribar a la perfecció del piano modern, i en segon lloc, inicialment, la sonoritat amb prou feines millorava la del clavicèmbal.

Els primers pianos no eren altra cosa que clavicèmbals transformats sense encara una identitat pròpia. I a més, tractant-se d'un instrument nou encara no hi havia obra expressament escrita per al pianoforte; al començament s'interpretava al piano obra que havia estat "pensada" per al clavicèmbal. Van caldre més de 150 anys de continuades transformacions perquè el piano fos l'instrument que coneixem avui dia.

El mecanisme original de Cristofori

L'avantatge d’utilitzar un sistema de percussió és que permet controlar l’impuls del martellet contra la corda des del teclat. Entren en joc la velocitat i la força d’atac sobre la tecla en la producció del so. El primer mecanisme ja va incorporar el concepte d’"escap": aquesta és la peça intermèdia que conecta la tecla amb el martell. És una peça basculant que, quan està col·locada en posició normal, empeny el martell cap amunt just fins que és a punt de xocar contra la corda. En aquest moment s’enretira del martell i deixa d'empènyer-lo encara que continuem prement la tecla (si no fos així "amorraríem" el martell contra la corda). El martell continua la seva trajectòria per inèrcia, impacta contra la corda i rebota. El mecanisme del piano modern, tot i que enormement sofisticat, segueix en essència el mateix criteri del mecanisme de Cristofori.

Durant el segle XVIII el piano va anar evolucionant lentament. Molts fabricants de clavicèmbals van començar a fabricar també pianofortes i a introduir millores pròpies.

Es van diferenciar dues "escoles": la vienesa i l'anglesa, atenent a les dues zones més importants de fabricació del pianoforte d'aquells temps: l'Europa central i Anglaterra.

Escola vienesa

Els pianos vienesos es van mantenir, d’alguna manera, fidels al seu origen de clavicèmbals: eren instruments delicats i de sonoritat molt timbrada (Mozart en va ser un gran entusiasta). Stein i Graf n'eren els fabricants més representatius.

La mecànica era molt lleugera i la tecla s’enfonsava (calada) tan sols uns 4-5 mm., mentre que la força que calia per abaixar-les, encara que superava la d’un clavicèmbal, era de només al voltant de 25 grams. Aquests valors són la meitat dels d’un piano actual.

Escola anglesa

En canvi, el piano anglès es va anar transformant en un instrument més robust. Va anar introduint una sèrie de canvis i millores, tots ells orientats a augmentar la potència sonora de l’instrument.

La maquinària era més feixuga i més pesant, i la calada de la tecla també va augmentar. El piano anglès també va augmentar el dimensionat de les cordes i de la tapa de ressonància. La sobrecàrrega de tensió de l’encordat va obligar a reforçar tota l’estructura (barratges) de l’instrument i ja es van començar a introduir barres de ferro de reforç.

El piano anglès va començar a distanciar-se molt del concepte original de piano. Perdia la delicada transparència tímbrica del piano vienès, però guanyava en potència i estabilitat. Al principi la diferència entre les dues escoles era només en el tipus de maquinària però amb el pas del temps es van convertir en dues concepcions ben diferents d’instrument.

Broadwood en va ser el representant de l'escola anglesa de més prestigi. Coneguda la sordesa de Beethoven, Broadwood va aprofitar per obsequiar-li un instrument de la seva fabricació, regal que va ser enormement apreciat pel compositor.

El piano de taula