|
|
|
|
|
|
|
El primer piano va sortir de les mans de Bartolomeo Cristofori, constructor d'instruments musicals a la cort dels Medici a Florencia. Això va succeir als voltants de l'any 1711. En aquella època, els instruments en què s'interpretava la música per a teclat eren l'orgue, el clavicèmbal i el clavicordi. El primer és un instrument de vent i els darrers ho són de corda. Sovint hi ha una confusió entre aquests dos instruments, i tanmateix les seves diferències són molt significatives per entendre l'invent del piano.
|
|
El Clavicèmbal
|
|
 El clavicèmbal és un instrument de sonoritat potent i brillant, apta per a grans espais. Era l'instrument habitual de les sales de concert, palaus i corts europees a l'època de la invenció del piano.
La sonoritat del clavicèmbal es produeix per pinçament de la corda. D'això se n'encarrega una pua feta de ploma d'au que va muntada sobre una peça de fusta que puja i baixa pel costat de la corda i que s'anomena "saltador". Quan puja el saltador, la pua pinça la corda, i en baixanr, un petit feltre que duu a sobre la silencia .
La simplicitat d'aquest mecanisme permet d’afegir un nou registre, és a dir, un nou pla de corda afinat a l'octava, i també la possibilitat de dos teclats. La combinació de registres i teclats dóna lloc a una variada riquesa tímbrica a l'estil de l'orgue.
De la mateixa família del clavicèmbal són l'espineta i el virginal, que són igualment de corda pinçada però en versions més simples i reduïdes.
|
|
 |
|
|
El Clavicordi
|
|
 El clavicordi és un instrument de corda percutida. L'atac a la corda el produeix un peça metàlica anomenada "tangent" muntada directament sobre la tecla. No hi ha cap mecanisme, només la tecla i la tangent. Quan la tecla està enfonsada, la tangent entra en contacte amb la corda, posant-la en vibració. El so desapareix immediatament després que la tangent es separa de la corda, moment en què la corda emmudeix gràcies a un feltre que lliga totes les cordes al seu extrem.
Una altra diferència important entre el clavicordi i el clavicèmbal és el punt d'atac a la corda. En el clavicèbal l'atac és com en el piano modern que optimiza la producció d'harmònics, mentre que en el clavicordi el punt d'atac està situat en el propi extrem de la corda. De fet, és la propia tangent la que crea l'extrem de la corda durant la percussió. Aquesta posició del punt d'atac no és gens favorable a la producció d'harmònics, motiu pel qual el clavicordi té una sonoritat molt dolça i intimista ideal per a música de cambra però poc apropiada per a grans auditoris.
El principal interès del clavicordi és que permet una gran expressivitat donat que la intensitat del so es pot controlar des del teclat. Hi ha un contacte gairebé directe entre els dits i la corda. Això dóna lloc a una sensibilitat molt especial, de molta més proximitat amb l’instrument. Fins i tot és possible de controlar el so després de l’atac, simplement fent més o menys pressió sobre la tecla. Es poden, fins i tot, fer vibratos i portamentos, coses impossibles en un piano modern. El clavicordi era l'instrument habitual a totes les llars de músics, el que es feia servir per estudiar, per composar i per disfrutar en les reunions musicals. Va ser durant molt de temps l'instrument favorit de moltes famílies de músics, com per exemple els Bach, que n’eren reconeguts virtuosos.
|
|
|
|
|
|
|
Página en castellano
