|
|
|
|
|
La compra d’un instrument musical sempre ha estat una despesa important, per tant, la decisió cal mesurar-la.
En el cas del piano, la compra (sobretot la del primer piano), està sovint acompanyada d’il·lusió però també d’una certa desorientació. Hi ha moltes marques, molts preus, molta publicitat, moltes ofertes temptadores... saber quin és el piano més convenient i prendre una decisió “sàvia” no és fàcil.
Els consells que us puc donar fan, sobretot, referència a la qualitat i la mida del instrument.
|
|
Qualitat
|
 |
La qualitat del piano és important. El pianista, estudiant o professional, necessita d'un bon instrument per treballar en condicions. Entre el pianista i el piano s’estableix una relació interactiva. Un piano amb una sonoritat agradable i amb un mecanisme còmode sempre donarà més satisfaccions que un piano de baixa qualitat.
So i mecànica: aquests són els dos aspectes de la qualitat del piano que cal sempre tenir en compte a l’hora de comprar un piano:
- El so d’un bon piano serà d'un gran ajut a l’estudiant per arribar a dominar la variada riquesa sonora del seu instrument. El piano cal sempre "escoltar-lo" amb plaer.
- La bona mecànica també és essencial per a sensibilitzar les mans i la seva relació amb el teclat. El pianista passa innombrables hores davant el teclat per adquirir una bona tècnica i un bon fraseig. Amb l'ajut d'un bon teclat els resultats són més gratificants i eficaços.
|
|
|
Mida
|
|
La mida del piano també és determinant a l'hora de decidir l'ús que s'en farà. Al mercat podem trobar pianos verticals (de paret) des dels 108 cm. d’alçada fins als 130 cm., i pianos de cua des dels 140 cm. de llargada fins els 270 cm. d’un piano de concert. Tant en el cas de pianos verticals com de cua recomano evitar sempre els models de petites dimensions.
Els pianos petits tenen els següents inconvenients:
- la sonoritat és pobre, sobretot en el registre de baixos. En general "criden" més que no pas "canten". Tenen una minsa "paleta" sonora.
- tenen molt poca estabilitat a l’afinació. Com més petit és el piano, més inestable. I no només són innestables, sinó que, a més, la seva afinació, molt sovint, comporta resultats poc satisfactoris, poc "harmoniosos" (més informació a: inharmonicitat).
- la mida de la mecànica d’un piano està en relació a la mida general de l’instrument. Totes les peces del mecanisme d’un instrument petit són proporcionalment més petites i per tant tenen més desgast. A més, el seu pes és inferior i s’ha de compensar artificialment afegint pes al teclat; això dóna lloc a una sensació de molt poc control dinàmic.
Les tecles també són més curtes, i això fa que la diferència de pes entre els dos extrems de la superfície de treball de la tecla (vegis en la imatge) és molt notòria, dificultant molt el bon aprenentatge del piano. Aquest és un defecte universal de tots els pianos petits.
En general, un piano vertical no hauria de tenir una alçada inferior als 118 cm., i un piano de cua no hauria de ser inferior als 170 cm. de llargada.
|
|
La inversió
|
|
En termes d'inversió, tan personal com econòmica, sempre és més rentable l'adquisició d'un piano de qualitat, encara que d'entrada sigui més car, que la compra d'un piano més senzill.
Com a inversió personal, cal saber que la compra d'un bon instrument dóna d'entrada més satisfacció, i això es tradueix en un aprenentage més grat i eficaç.
En tant que, econòmicament, cal tenir en compte que un piano de baixa qualitat caldrà substituir-lo ben aviat per un de professional. Qualsevol alumne, que avanci normalment en els seus estudis, no triga gaire temps a adonar-s'en de les limitacions del seu instrument i, lògicament, en necessitarà un de superior.
|
|
Altres alternatives: el piano digital
|
|
El piano digital està totalment desaconsellat per als estudiants. Si es vol estudiar el piano no hi ha cap més alternativa que fer-ho amb un piano real, és dir, amb un piano construït de manera tradicional: amb fusta, cordes i martells. Un piano digital pot ser una eina molt útil per a un músic o pianista, però sempre com a instrument auxiliar.
Els principals problemes del piano digital són:
- Ara per ara, la sonoritat i el mecanisme d’un piano digital tenen molt poc de la riquesa sonora i de la varietat dinàmica d’un piano de veritat.
- Si un estudiant aprèn amb un piano digital, aprendrà essencialment a tocar aquest instrument i quan s’enfronti amb un piano real es trobarà amb sorpreses desagradables.
- El preu d’un piano digital està al voltant dels 2.000 euros, així que tampoc es pot considerar una despesa provisional.
|
|
Conclusió
|
|
Treballar amb un bon instrument no és un luxe, és una necessitat. Els bons instruments no estan "reservats" als pianistes professionals. Si un nen, per exemple, té l’oportunitat d’aprendre amb un bon piano de cua, molt millor per a ell. Tant sols és un assumpte de "butxaca" (i d'espai!), però no és cap desproporció.
Una bona fórmula a l’hora d’adquirir un piano podria ser la de "comprar el millor piano que un es pugui permetre".
|
|
|
|
Página en castellano
