El treball d'afinació

En termes pràctics, l'afinació del piano consisteix a ajustar la tensió de les cordes del piano perquè sonin a la freqüència apropiada. Les cordes es tensen fent girar les clavilles d'afinació amb una clau especial. Cal molta pràctica i experiència per fer aquest treball correctament ja que l'afinació requereix equilibrar la tensió de totes les cordes del piano. En alterar la tensió de les cordes, s'altera també la pressió que aquestes fan sobre la tapa de ressonància, la qual es deforma responent a aquests canvis de pressió. Això significa que per aconseguir una afinació estable calgui un bon coneixement global del comportament de l'instrument.

En termes musicals, l'afinació representa la construcció de l'escala musical a base de repartir proporcionalment tots els intervals que la formen. En el cas de la nostre escala musical occidental de 12 notes, emprem el sistema anomenat de "temperament igual", que significa que les distàncies entre tots els semitons de l'octava són exactament iguals. Aquest és el temperament modern.

El temperament és la base teòrica de l'afinació dels instruments musicals d'afinació fixa, com és el piano. El temperament és el criteri que es fa servir per a resoldre el conflicte que es genera en voler mantenir la puresa acústica de tots els intervals dins l'octava. És impossible, acústicament, que tots els intervals dins l'octava, i en totes les tonalitats, siguin purs. Això es deriva de la pròpia definició de cada interval musical.

Exemples:

• afinant una roda de 12 quintes consecutives hauríem de tornar a la mateixa nota d'inici, però el cas és que si comencem amb Do, l'última quinta ens dóna la nota Si# que acústicament és diferent del Do. La diferència acústica s'anomena "coma ditònica" o "pitagòrica".
• tres terceres majors consecutives haurien de donar un interval d'octava. Però igualment que en el cas anterior, el Si# obtingut amb l'última tercera és diferent del Do. En aquest cas la diferència s'anomena "coma sintònica" o "ptolomeica".

En tots els casos la tecla del piano pel Si# i pel Do és la mateixa, per tant cal "temperar" l'afinació de les quintes en el primer cas i de les terceres en el segon perquè hi "càpiguen" dins l'octava.

El temperament sempre ha estat objecte d'estudi i font de llargues polèmiques. El temperament que fem servir universalment avui dia per a afinar els instruments de teclat (el temperament igual) es coneix des dels temps dels antics grecs, però no ha estat plenament acceptat fins a finals del segle XIX. El motiu és que el nostre temperament permet d'utilitzar totes les tonalitats sense prioritats d'afinació per a cap d'elles, però en detriment dels diferents "colors" que a cada tonalitat li donaven molts temperaments antics. El criteri del temperament modern és el d'una renúncia a la diversitat acústica, a les diferents "personalitats" que rebien les tonalitats en els temperaments antics, en favor de la universalitat tonal necessària per a la praxis de la música contemporània.

Causes de la desafinació del piano

La fusta és un material molt sensible als canvis d’humitat. De fusta és, precisament, la matèria primera de la que està construït el piano, i molt particularment la seva tapa de ressonància, que es comporta com una gran membrana on s'hi recolzen totes les cordes del piano. Hi ha un delicat equilibri de forces entre les cordes i la tapa de ressonància.

En ambients humits la tapa de ressonància es dilata, tiba les cordes, i aleshores el piano puja de to (malauradament de manera força irregular). En èpoques més seques el piano baixa de to.

En llocs on l'humitat ambiental es estable al llarg de l'any, el piano manté molt millor l'afinació, però aquestes condicions es troben rarament. Per això, els pianos es desafinen sovint.

Evidentment, el piano també es desafina pel seu ús diari, però la influència que té l’ús en la desafinació és més relativa. Els trasllats i l’ús del piano per mans inexpertes són dos motius comuns de desafinació, encara que no els més importants.

Quan cal afinar

Els pianos moderns estan dissenyats amb una atenció especial perquè siguin raonablement estables a l’afinació. Especialment els instruments de qualitat estan molt ben construïts i també estan millor calculats per evitar problemes d'afinació. Tot i això, tots els pianos es desafinen.

Depèn de molts factors decidir quin és el millor moment d’afinar un piano. No té el mateix tractament un piano de concert que un piano d’aula d’escola. Cada piano és diferent, per això el que s’aconsella es d’establir un pla de manteniment anual, a estudiar en cada cas. Es considera un bon manteniment, en termes generals, dues afinacions anuals.

Consells pràctics

A l'hora d'ubicar un piano cal sobretot evitar la calefacció massa forta a l'hivern, així com la refrigeració massa forta a l'estiu. Tampoc no són convenients la proximitat de finestres, radiadors, parets exteriors, corrents d'aire, etc.

Les condicions ideals serien les més properes a un 50% d'humitat i 20 graus de temperatura (aquestes són les condicions ambientals a les fàbriques de pianos). Si s'aconsegueix de mantenir aquestes condicions regularment, el piano no només és més estable a l'afinació, sinó que es conserva molts més anys en bon estat.

Sortosament, però, el piano té força tolerància per aclimatar-se a diferents ambients, més o menys humits. Tenim climes mediterranis, humits, com el nostre, i climes de tipus continental, molt més secs on el piano també s’hi adapta.

El que és important d’evitar són els canvis. Això és difícil, a vegades, perquè tots els climes tenen cicles anuals molt variats. La compra d’un higròmetre, i fer-ne lectures periòdiques per veure’n els cicles del grau d’humitat del lloc on està ubicat el piano, és una molt bona inversió. Això permet de prendre les decisions més apropiades per a cada cas.